No és el temps el que passa, passem tots nosaltres...

Trobo a faltar els vells temps, quan encara estavem tots junts, quan cada u estava al lloc al que li pertenyia i ningú estava distanciat, quan encara erem una familia... quan tot era perfecte i no hi havia cap preocupació, quan no feia falta ser innocent per trobar la felicitat...
I ara que em queda? només un trist album de fotos, imatges que em venen a totes hores, paraules que no s'esborren i promeses que no s'obliden...
No hi ha manera de poder-ho recordar sense que em faci mal... a vegades em pregunto si ho he acabat de superar, i crec que no... que això mai s'acaba, i que l'únic que puc fer es esperar, però no aguanto més... m'he passat tota la meva vida esperant i res canvia, res apareix... tot és el mateix i cada vegada va a pitjor..., tant de bo pogués tornar al passat i canviar-ho tot, fer alguna cosa perquè res d'aixo acabés passant... pero ara ja és massa tard, ja res es pot solucionar... perquè al cap i a la fi quan ell torni pot ser no sabrà ni qui sóc... Ell no em coneix, no sap el que m'agrada ni el que em deixa d'agradar, com em puc sentir, com sóc... li semblaré una persona com qualsevol altre i  lo més probable és que ell continui fent la seva vida, i jo la meva...tot i així el segueixo esperant sabent que ja no queden possibilitats de que tot tor-n'hi a ser com abans... Però se que en el fons encara em queda l'esperança de que si ell torna tot això s'acabarà algun dia...


Segueixo mirant per la finestra i et veig...