Realment aquest sentiment existeix de debò? o és una estranya il·lusió que ens està nublant la vista...
Se el que sento ara mateix, ho he sentit molts altres cops però cap com aquest, cap... Diuen que sempre hi ha un primer cop per a tot, però el més trist és que aquell primer cop no podrà ser el segon cop, ni el tercer, ni el quart, ni el penúltim, ni tampoc l'últim... Però tot hi aixi la primera vegada se'ns queda gravada a la memoria i no se'ns oblida per a molt que ho intentem i volguem, seguidament aquella experiència es comença a  transformar en un simple record... Pensem que la solució és seguir cap endavant en busca de coses noves, noves persones, nous sentiments, noves emocions, noves experiències, una nova vida que no sigui com l'anterior, la intentem borrar però crec que no acaba de funcionar del tot

MMXI.

Suposo que hi ha coses que ni el temps pot arribar a arreglar-les.
He esperat, he tingut paciència i sobretot creencia en que tornaries, però res... no ha servit de res esperar a una persona que em don per perduda i que apenes em coneix, i dic apenes perquè no saps ni com sóc o més ben dit qui sóc.
Ara mateix tinc ràbia, ràbia perquè he estat esperan-te tots aquests anys i tu t'has oblidat de mi completament, suposo que era el millor que podies fer, una preocupació menys, saps quan et vec com a molt  cada tres o quatre cops a l'any no se com t'he de mirar ni parlar si com si fosis una persona normal i corrent o el meu pare, perquè no et reconec...
No ets la persona que realment ha perdurat durant tot aquest temps en la meva ment, ni la persona que em va ensenyar a ajudar als demés si tenien problemes, ni la persona que ha aparegut tantíssimes vegades als meus somnis, ni la persona que un dia em va dir que tornaria a per mi..
Si tots aquests anys he tirat cap endavant ha sigut perquè pensava que tot això s'acabaria ben aviat i que ens enriuriem tots plegats però sobretot tenia un objectiu, l'únic objectiu que he tingut en la meva vida i era que arribés el dia que tant porto esperant, el dia en el que vindries a buscar-me... Però saps quin és el problema? que amb el pas dels anys m'he donat conta que quan arribi aquest dia ja serà massa tard i que no valdrà la pena perquè he perdut anys de la meva vida vivint-la com una realment merda, perquè apenes conec el significat de viure la vida...

Per molt lluny que se'n vagi, més lluny queda el cel... Sempre que vull, sempre el veig.

Obro els ulls i miro al meu voltant, no se el que m'esta passant, però lentament els dies van passant i tot va canviant...

Avui l'he vist, ja havien passat bastants mesos des de l'última vegada... 

 Ha canviat, no és com abans, ja no busca la perfecció, ha reflexionat més del que em pensava estant allí, veu les coses de la mateixa manera que les veig jo, pot ser perquè és el meu pare o pot ser perquè hem passat per el mateix, un lluny de l'altre amb temors, remordiments, pensaments, pors, dolors, somnis, malsons, esperances, records... Cada dia que passa veig com l'esperança que tenia de petita amb el temps es va encongint... que tot el que he somiat només són mentides, que cap dels somnis es farà realitat i que tot allò que vam viure junts mai es podrà tornar a repetir... 

Ja no tinc por de res, el pitjor que em podia passar ja va apàreixer fa temps a la meva infància, no tinc res a perdre ni a guanyar, només puc intentar refer la meva vida, però és que es pot refer després de tot el que ha passat? Ja no es tracta de ser negativa sinó de veure la realitat.

Només cal veure'm, no sóc la que era abans ni em dic Nicole, sóc algú altre que s'amaga darrera d'una màscara facial de maquillatge perquè ningú em reconegui, ni ningú sàpiga qui sóc realment, és com una persona que en ves de parlar està callada perquè prefereix pensar i recordar... però sobretot li encanta somiar... Somiar amb tot allò que un dia se'n va anar sense avisar...

És trist veure't cada tres o quatre mesos, és trist no coneixe't ni saber qui ets, és trist que la majoria dels bons records que tinc siguin gràcies a tu, és trist que tot ja no torni a ser com abans...

Et trobo a faltar, com mai he pogut trobar en falta a ningú... I se que quan tornis totes les llàgrimes vessades per a tu ja no seràn de tristesa, sinó de felicitat.

Recordo cada una de les teves cartes que m'enviaves, però sobretot recordo la primera de totes en la que em deies: ''Us trobo a faltar a tots, ara mateix estic molt lluny en un país a l'altre costat de l'oceà pacífic, quan porti prou temps per a guanyar diners us portaré a tots aqui per a vindre a viure però encara falta molt de temps per això però no et preocupis Nicole, perquè jo el Papa t'escriure molt sovint''...

 No m'importa esperar-te, no m'importa el temps, no m'importa en absolut... Saps per què? Perquè se que les persones importants, sempre estaran en la meva ment cada dia, cada minut i segon que passi, durant tots aquests anys he intentat oblidar-te però no he pogut... no puc oblidar-te encara que em convingui. Així que no m'importa esperar-te, vas ser massa important per a mi o més ben dit vas ser el més important que vaig tindre als 8 anys, és aquella edat en la que per a tu la teva familia ho és tot i és l'únic que tens, però si et falla no et queda res, per molt que tinguis amics, aquell dia vaig tindre com un buit al cor i és just en aquell moment quan vaig començar a sentir-me sola...

De vegades la gent només ha d'aprendre 
a veure's més estimada.
Hauria de pensar que la vida no depèn d'un mal dia.
I a més, hauria de saber, que les persones estan envoltades
 de mans esteses cap a elles ..
.. i que si cauen, tenen mans per triar quina volen que l'aixequi.
I penso, que haurien de triar les mans 
que veritablement tinguin la força suficient per fer-ho.
És per això, que si caus, t'hauràs d'aixecar recolzant-te en qui de veritat pot aixecar-te i evitar que tornis a caure.

I és per això, que existeixen els amics.
Els veritables amics.

VII...

Hi han moltes raons per les que plorar, pero ara mateix jo estic ploran de felicitat...
Estic veient que tots aquests anys han marcat i marcaràn la meva vida però a la vegada he après coses que mai oblidaré... Una d'elles serà la primera persona que em va ajudar a superar-ho, ella va ser realment la meva psicòloga a part de la musica, em va ensenyar tantes coses que en aquells moments desconeixia...  les quals em serviràn d'ajuda per els anys que encara em queden, sempre et donaré les gràcies encara que ja no tot pugui tornar a ser com abans...
Al principi em va costar molt fer-me la idea  d'on estava, fins i tot em feia vergonya dir-ho perquè sabia i se que ell no és de la manera com va actuar, a part que desgraciadament des de aquell dia res de res ha sigut fàcil en la meva vida... perdia els ànims i els extrems per qualsevol tonteria, plorava sempre que ho recordava, cridava, no podia ni volia entendre a ningú que es preocupés per mi o més ben dit no m'entenia ni sabia el que em passava a mi mateixa, però el que menys entenia de tot  era perquè  allò m'havia de passar a mi i no a qualsevol altre persona, la veritat és que no ho puc ni arribar a entendre ara, però se que hi han coses que per molt que les vulguis entendre no podràs perquè la vida no està feta per entendre-la, esta feta per viure-la.


Queden 10 mesos, només 10 mesos perquè puguis tornar a casa... (:

''Estarás lejos, pero te quiero como si estuvieras aquí''.

A veces no sabes con certeza lo que realmente es correcto, pero debes elegir...
La mejor solución no es huir de los problemas tarde o temprano se tienen que afrontar aunque con el tiempo no te des cuenta y para ti la única puerta de salida sea huir  para poder olvidarte de ellos te juro que no lo es...  LAS COSAS NO SE OLVIDAN SE SUPERAN y para poder superarlas hay que hablarlas, comentarlas, poder opinar las y lograr algun día entenderlas... ¿Sabes de que me dí cuenta ayer?  que he chocado con la REALIDAD y no pienso huir más... Me he dado cuenta de que vayas a donde vayas ese recuerdo te va a perseguir  VAYAS A DONDE VAYAS sea el polo norte o el polo sur para toda la vida...  y que la mejor solución no es esconderte de tu pasado como cambiarte de apellidos o nombre, o de vestimenta o maquillarte a tope para que no sepan quien realmente eres y puedan juzgarte...
¿Sabes? he estado poco segura muchas veces en mi vida de las cosas pero todavía sigo pensando que eso no era lo correcto porque se que si lo hubieses echo te arrepentirías de no haber sido suficiente valiente para  poder haber aguantado... Y se que yo también me arrepentiría de haberte dejado irte y al día siguiente ver tu vida echada a perder, espero que algún día logres entenderlo... no me importa que me odies y tampoco me importa tener que esperar a que llegué ese día, solo me basta con saber que ese día llegará y que habrá servido de algo lo que ice por ti... aunque ahora pienses que te he fastidiado la vida para siempre y aunque te pienses que no logro entenderte ni se como es tu situación familiar ni nada de por el estilo...
Sabes que hubiese sido lo peor? que te hubiese dejado ir y no hubiese echo nada al respeto y que al cabo de unos meses te hubiese visto totalmente jodida... engañada, aprovechada y tal vez violada y todo...
Eso si que no me lo podria perdonar más bien no podría vivir con eso en la cabeza, estaría el resto de mi vida lamentándome y torturándome de haberte dejado irte, ¿Sabes? A veces, solo a veces cuando quieres demasiado a una persona y ves que se equivoca aunque ella no logre verlo haces todo lo posible para que  algún día pueda ver todo lo que vistes tu ese día...

...

''Estarás lejos, pero te quiero como si estuvieras aquí''
me inspiré.


Ese día de aburrimiento, para las dos...
bueno además, de ese día encerrada en casa.
Ese día, fue el que nos conocimos, por cualquier tontería.
Y tu antes de ese día, ya me intentabas hablar, pero yo más o menos pasaba de tí... porque yo te tenía en el msn, pero vamos, que de ti pasaba.
Pero después me di cuenta de la persona que tenía ante mi, y yo pasando.
Una persona simpática, loca, fiel, agradecida, borracha xD.
Sé, que aunque lejos, tu has demostrado más amistad que cualquier persona que tenga cerca.
Porque tú, lo has demostrado todo y más.
Aún no tener internet, vienes conectándote en cualquier cyber, para malgastar tu tiempo en escribirme lo que me escribistes. xD
Por esas noches, hablando, de la pelicula de milenium y yo diciendo no me la cuentes no me la cuentes, ZORRA!
y derrepnte dices.. se muere el padre o lo matan o nose que.
Porque eres una zorra. xD
Por esos dias, hablando por msn 4, 5 horas.
Por esos dias diciendo... oye ahora te llamo para bajar el tiempo y no pasar de la hora. xD y asi unas 4 o 5 veces la misma noche, como ese día que nos estuvimos 8 horas hablando.
Porque confiaste en mí, desde el primer momento.
Aunque eso lo veo mal, porque igual yo, podrías haber confiado en cualquier otro como lo hiciste conmigo y cagarla.
Pero confiaste en la persona adecuada, porque yo doy lo que sea por mis amigos y mas por alguien que ahora confio más que nadie.
Por esos días, pensando... joder que sola stoy... pero enseguida me venias tu a la cabeza, con tus paranoyas, eh frog fox? xD
Porque no hay palabras para decir como te quiero.
Has significado mucho en mi vida, esto marca mucho.
Y si alguna vez dejamos de hablar, perdemos el contacto (ojalá nunca pase) nunca se podría olvidar, todo el tiempo que he estado pensando en ti.
Porque cada vez que estabas mal, yo estaba ahí para ayudarte, sé, que yo te he dado la fuerza, para seguir adelante, y aprender, que lo que pasa, pasa y punto, hay que afrontarlo. Y has aprendido muchísimas cosas mas... y sabes lo que yo he aprendido de ti?
amistad, amor, ALEGRÍA... etc...
Tu has echo que comprenda la alegría, que sepa lo que es la felicidad...
porque tu has demostrado lo que es una AMISTAD DE VERDAD.
No existen palabras pa describirte, zorrilla mía xD.

Y sabes? yo deseaba mudarme a tarragona, incluso provocaba algunas peleas con mis padres, para que me dijeran si no quería seguir viviendo aquí, y que paso? lo dijeron, pero no tuve los suficientes cojones de decirle que no, no quería vivir aquí.
Y ahora me arrepiento, porque dudo, que haya alguna persona que demuestre mas la amistad que tú.
Y algún día, me mudare, a donde quiera que vayas, como me dijiste.

Guapa, cojones!
no te saques más defectos, de que estoy muy flaca, de que no me gusta mi frente, blablabla, tu quierete como eres (aunque no soy la mñas indicada para hablar).

Por todos esos dias, diciendo, pues te voy a guardar una ropa, que tengo para cuando vaya a tarragona dartela.
Algun dia pasará eso.
Y puede parecer gilipollas, una amistad así, tan a distancia, parece inutil, y mentira.
Pero, yo creo que nunca, conocere a alguien komo tú.
y ahí lo dejo, simplemente.
Lo sabemos todo, la una de la otra.
Nos ayudamos, nos respetamos, nos escuchamos...

Por todos los dias, que hemos pasado y quedan por vivir juntas.

(: no sabes lo que te agradezco que hayas estado apoyandome en todo.
Nunca te voy a olvidar, y espero no tener que intentarlo.
Porque te quiero mucho, mas que a nada...
Y no sufras, porque hay gente que te quiere que si tu sufres, también sufre (:
ai lof u (L) nuestro inglés studiado.
igual que tu que tenias un examen a las 5 y quedaba un cuarto de hora y no sabias una mierda xD.
Qué sepas que me tienes aquí para todo.


Recuerdas aquello que te dije? No lo olvides.

És bonic saber, que no estic sola, que el tinc al meu costat per el que sigui tant per les coses bones com les dolentes, i que cada cop que caigui i no pugui sortir de la tempesta, només caldrà pensar en ell per poder-me aixecar ràpidament i oblidar-me de tots els meus problemes, I saps què és el millor de tot? Què aquest cop no és com els demés, és diferent, massa i tot... Quan m'aixeco el meu primer i únic pensament és ELL i quan m'adormo és l'últim pensament, cada dia fa que m'enamori més, es que ja no puc n'hi passar un dia que no sigui amb ell, cada vegada es va fent més important per a mi, en poques paraules el NECESSITO.
Mai em cansaria de mirar-te ni d'estimar-te, no se perquè tinc el pressentiment de què no ens vam conèixer per casualitat, sinó que hi ha una raó més que una simple raó... pot ser erets tu el qui tenia que aparèixer en la meva vida i canviar-me-la, pot ser erets tu el qui em tenia que treure d'aquesta tempesta en la que vivia. Començo a creure que el desig en el que pensava abans de bufar les espelmes i el qui esperava realment erets tu... per fi s'ha fet realitat.
Gràcies, en serio per apàreixer en la meva vida i fer que em senti com em tenia que haver sentit fa temps, FELIÇ.

080111,
No se si els per sempre existiràn o no, però se que lo nostre DURARÀ♥

No és el temps el que passa, passem tots nosaltres...

Trobo a faltar els vells temps, quan encara estavem tots junts, quan cada u estava al lloc al que li pertenyia i ningú estava distanciat, quan encara erem una familia... quan tot era perfecte i no hi havia cap preocupació, quan no feia falta ser innocent per trobar la felicitat...
I ara que em queda? només un trist album de fotos, imatges que em venen a totes hores, paraules que no s'esborren i promeses que no s'obliden...
No hi ha manera de poder-ho recordar sense que em faci mal... a vegades em pregunto si ho he acabat de superar, i crec que no... que això mai s'acaba, i que l'únic que puc fer es esperar, però no aguanto més... m'he passat tota la meva vida esperant i res canvia, res apareix... tot és el mateix i cada vegada va a pitjor..., tant de bo pogués tornar al passat i canviar-ho tot, fer alguna cosa perquè res d'aixo acabés passant... pero ara ja és massa tard, ja res es pot solucionar... perquè al cap i a la fi quan ell torni pot ser no sabrà ni qui sóc... Ell no em coneix, no sap el que m'agrada ni el que em deixa d'agradar, com em puc sentir, com sóc... li semblaré una persona com qualsevol altre i  lo més probable és que ell continui fent la seva vida, i jo la meva...tot i així el segueixo esperant sabent que ja no queden possibilitats de que tot tor-n'hi a ser com abans... Però se que en el fons encara em queda l'esperança de que si ell torna tot això s'acabarà algun dia...


Segueixo mirant per la finestra i et veig...

¿Alguna vez pensaste, que no podías seguir adelante sin esa persona en esta vida?

 Te equivocas, puede que sea distinta a la que podías haber tenido y entonces te lamentas de lo ocurrido, pero continúa perfectamente...

Aprende a finjir que nunca pasó, que no hubo nadie, que él no existió, que todo quede olvidado y entonces serás feliz.

No debes darte falsas esperanzas, abre los ojos, no tiene solución, no todo va a volver a ser como antes...

Pero aún asín me paso los días esperándole...

¿Qué quieres hacer entonces?

Coger otro tren, coger otro tren...

La  estación es pequeña, sí... pero tienes que saber el tren exacto que has de coger.

Rendirse nunca fue una opción, ahora, me lo estoy planteando...

Sin embargo, creo que insistiré una vez más, sólo una vez más.