MMXI.

Suposo que hi ha coses que ni el temps pot arribar a arreglar-les.
He esperat, he tingut paciència i sobretot creencia en que tornaries, però res... no ha servit de res esperar a una persona que em don per perduda i que apenes em coneix, i dic apenes perquè no saps ni com sóc o més ben dit qui sóc.
Ara mateix tinc ràbia, ràbia perquè he estat esperan-te tots aquests anys i tu t'has oblidat de mi completament, suposo que era el millor que podies fer, una preocupació menys, saps quan et vec com a molt  cada tres o quatre cops a l'any no se com t'he de mirar ni parlar si com si fosis una persona normal i corrent o el meu pare, perquè no et reconec...
No ets la persona que realment ha perdurat durant tot aquest temps en la meva ment, ni la persona que em va ensenyar a ajudar als demés si tenien problemes, ni la persona que ha aparegut tantíssimes vegades als meus somnis, ni la persona que un dia em va dir que tornaria a per mi..
Si tots aquests anys he tirat cap endavant ha sigut perquè pensava que tot això s'acabaria ben aviat i que ens enriuriem tots plegats però sobretot tenia un objectiu, l'únic objectiu que he tingut en la meva vida i era que arribés el dia que tant porto esperant, el dia en el que vindries a buscar-me... Però saps quin és el problema? que amb el pas dels anys m'he donat conta que quan arribi aquest dia ja serà massa tard i que no valdrà la pena perquè he perdut anys de la meva vida vivint-la com una realment merda, perquè apenes conec el significat de viure la vida...