Obro els ulls i miro al meu voltant, no se el que m'esta passant, però lentament els dies van passant i tot va canviant...
Avui l'he vist, ja havien passat bastants mesos des de l'última vegada...
Ha canviat, no és com abans, ja no busca la perfecció, ha reflexionat més del que em pensava estant allí, veu les coses de la mateixa manera que les veig jo, pot ser perquè és el meu pare o pot ser perquè hem passat per el mateix, un lluny de l'altre amb temors, remordiments, pensaments, pors, dolors, somnis, malsons, esperances, records... Cada dia que passa veig com l'esperança que tenia de petita amb el temps es va encongint... que tot el que he somiat només són mentides, que cap dels somnis es farà realitat i que tot allò que vam viure junts mai es podrà tornar a repetir...
Ja no tinc por de res, el pitjor que em podia passar ja va apàreixer fa temps a la meva infància, no tinc res a perdre ni a guanyar, només puc intentar refer la meva vida, però és que es pot refer després de tot el que ha passat? Ja no es tracta de ser negativa sinó de veure la realitat.
Només cal veure'm, no sóc la que era abans ni em dic Nicole, sóc algú altre que s'amaga darrera d'una màscara facial de maquillatge perquè ningú em reconegui, ni ningú sàpiga qui sóc realment, és com una persona que en ves de parlar està callada perquè prefereix pensar i recordar... però sobretot li encanta somiar... Somiar amb tot allò que un dia se'n va anar sense avisar...
És trist veure't cada tres o quatre mesos, és trist no coneixe't ni saber qui ets, és trist que la majoria dels bons records que tinc siguin gràcies a tu, és trist que tot ja no torni a ser com abans...
Et trobo a faltar, com mai he pogut trobar en falta a ningú... I se que quan tornis totes les llàgrimes vessades per a tu ja no seràn de tristesa, sinó de felicitat.
Recordo cada una de les teves cartes que m'enviaves, però sobretot recordo la primera de totes en la que em deies: ''Us trobo a faltar a tots, ara mateix estic molt lluny en un país a l'altre costat de l'oceà pacífic, quan porti prou temps per a guanyar diners us portaré a tots aqui per a vindre a viure però encara falta molt de temps per això però no et preocupis Nicole, perquè jo el Papa t'escriure molt sovint''...
No m'importa esperar-te, no m'importa el temps, no m'importa en absolut... Saps per què? Perquè se que les persones importants, sempre estaran en la meva ment cada dia, cada minut i segon que passi, durant tots aquests anys he intentat oblidar-te però no he pogut... no puc oblidar-te encara que em convingui. Així que no m'importa esperar-te, vas ser massa important per a mi o més ben dit vas ser el més important que vaig tindre als 8 anys, és aquella edat en la que per a tu la teva familia ho és tot i és l'únic que tens, però si et falla no et queda res, per molt que tinguis amics, aquell dia vaig tindre com un buit al cor i és just en aquell moment quan vaig començar a sentir-me sola...
