Estic veient que tots aquests anys han marcat i marcaràn la meva vida però a la vegada he après coses que mai oblidaré... Una d'elles serà la primera persona que em va ajudar a superar-ho, ella va ser realment la meva psicòloga a part de la musica, em va ensenyar tantes coses que en aquells moments desconeixia... les quals em serviràn d'ajuda per els anys que encara em queden, sempre et donaré les gràcies encara que ja no tot pugui tornar a ser com abans...
Al principi em va costar molt fer-me la idea d'on estava, fins i tot em feia vergonya dir-ho perquè sabia i se que ell no és de la manera com va actuar, a part que desgraciadament des de aquell dia res de res ha sigut fàcil en la meva vida... perdia els ànims i els extrems per qualsevol tonteria, plorava sempre que ho recordava, cridava, no podia ni volia entendre a ningú que es preocupés per mi o més ben dit no m'entenia ni sabia el que em passava a mi mateixa, però el que menys entenia de tot era perquè allò m'havia de passar a mi i no a qualsevol altre persona, la veritat és que no ho puc ni arribar a entendre ara, però se que hi han coses que per molt que les vulguis entendre no podràs perquè la vida no està feta per entendre-la, esta feta per viure-la.
Queden 10 mesos, només 10 mesos perquè puguis tornar a casa... (:
