Realment aquest sentiment existeix de debò? o és una estranya il·lusió que ens està nublant la vista...
Se el que sento ara mateix, ho he sentit molts altres cops però cap com aquest, cap... Diuen que sempre hi ha un primer cop per a tot, però el més trist és que aquell primer cop no podrà ser el segon cop, ni el tercer, ni el quart, ni el penúltim, ni tampoc l'últim... Però tot hi aixi la primera vegada se'ns queda gravada a la memoria i no se'ns oblida per a molt que ho intentem i volguem, seguidament aquella experiència es comença a  transformar en un simple record... Pensem que la solució és seguir cap endavant en busca de coses noves, noves persones, nous sentiments, noves emocions, noves experiències, una nova vida que no sigui com l'anterior, la intentem borrar però crec que no acaba de funcionar del tot

MMXI.

Suposo que hi ha coses que ni el temps pot arribar a arreglar-les.
He esperat, he tingut paciència i sobretot creencia en que tornaries, però res... no ha servit de res esperar a una persona que em don per perduda i que apenes em coneix, i dic apenes perquè no saps ni com sóc o més ben dit qui sóc.
Ara mateix tinc ràbia, ràbia perquè he estat esperan-te tots aquests anys i tu t'has oblidat de mi completament, suposo que era el millor que podies fer, una preocupació menys, saps quan et vec com a molt  cada tres o quatre cops a l'any no se com t'he de mirar ni parlar si com si fosis una persona normal i corrent o el meu pare, perquè no et reconec...
No ets la persona que realment ha perdurat durant tot aquest temps en la meva ment, ni la persona que em va ensenyar a ajudar als demés si tenien problemes, ni la persona que ha aparegut tantíssimes vegades als meus somnis, ni la persona que un dia em va dir que tornaria a per mi..
Si tots aquests anys he tirat cap endavant ha sigut perquè pensava que tot això s'acabaria ben aviat i que ens enriuriem tots plegats però sobretot tenia un objectiu, l'únic objectiu que he tingut en la meva vida i era que arribés el dia que tant porto esperant, el dia en el que vindries a buscar-me... Però saps quin és el problema? que amb el pas dels anys m'he donat conta que quan arribi aquest dia ja serà massa tard i que no valdrà la pena perquè he perdut anys de la meva vida vivint-la com una realment merda, perquè apenes conec el significat de viure la vida...

Per molt lluny que se'n vagi, més lluny queda el cel... Sempre que vull, sempre el veig.

Obro els ulls i miro al meu voltant, no se el que m'esta passant, però lentament els dies van passant i tot va canviant...

Avui l'he vist, ja havien passat bastants mesos des de l'última vegada... 

 Ha canviat, no és com abans, ja no busca la perfecció, ha reflexionat més del que em pensava estant allí, veu les coses de la mateixa manera que les veig jo, pot ser perquè és el meu pare o pot ser perquè hem passat per el mateix, un lluny de l'altre amb temors, remordiments, pensaments, pors, dolors, somnis, malsons, esperances, records... Cada dia que passa veig com l'esperança que tenia de petita amb el temps es va encongint... que tot el que he somiat només són mentides, que cap dels somnis es farà realitat i que tot allò que vam viure junts mai es podrà tornar a repetir... 

Ja no tinc por de res, el pitjor que em podia passar ja va apàreixer fa temps a la meva infància, no tinc res a perdre ni a guanyar, només puc intentar refer la meva vida, però és que es pot refer després de tot el que ha passat? Ja no es tracta de ser negativa sinó de veure la realitat.

Només cal veure'm, no sóc la que era abans ni em dic Nicole, sóc algú altre que s'amaga darrera d'una màscara facial de maquillatge perquè ningú em reconegui, ni ningú sàpiga qui sóc realment, és com una persona que en ves de parlar està callada perquè prefereix pensar i recordar... però sobretot li encanta somiar... Somiar amb tot allò que un dia se'n va anar sense avisar...

És trist veure't cada tres o quatre mesos, és trist no coneixe't ni saber qui ets, és trist que la majoria dels bons records que tinc siguin gràcies a tu, és trist que tot ja no torni a ser com abans...

Et trobo a faltar, com mai he pogut trobar en falta a ningú... I se que quan tornis totes les llàgrimes vessades per a tu ja no seràn de tristesa, sinó de felicitat.

Recordo cada una de les teves cartes que m'enviaves, però sobretot recordo la primera de totes en la que em deies: ''Us trobo a faltar a tots, ara mateix estic molt lluny en un país a l'altre costat de l'oceà pacífic, quan porti prou temps per a guanyar diners us portaré a tots aqui per a vindre a viure però encara falta molt de temps per això però no et preocupis Nicole, perquè jo el Papa t'escriure molt sovint''...

 No m'importa esperar-te, no m'importa el temps, no m'importa en absolut... Saps per què? Perquè se que les persones importants, sempre estaran en la meva ment cada dia, cada minut i segon que passi, durant tots aquests anys he intentat oblidar-te però no he pogut... no puc oblidar-te encara que em convingui. Així que no m'importa esperar-te, vas ser massa important per a mi o més ben dit vas ser el més important que vaig tindre als 8 anys, és aquella edat en la que per a tu la teva familia ho és tot i és l'únic que tens, però si et falla no et queda res, per molt que tinguis amics, aquell dia vaig tindre com un buit al cor i és just en aquell moment quan vaig començar a sentir-me sola...

De vegades la gent només ha d'aprendre 
a veure's més estimada.
Hauria de pensar que la vida no depèn d'un mal dia.
I a més, hauria de saber, que les persones estan envoltades
 de mans esteses cap a elles ..
.. i que si cauen, tenen mans per triar quina volen que l'aixequi.
I penso, que haurien de triar les mans 
que veritablement tinguin la força suficient per fer-ho.
És per això, que si caus, t'hauràs d'aixecar recolzant-te en qui de veritat pot aixecar-te i evitar que tornis a caure.

I és per això, que existeixen els amics.
Els veritables amics.